La bella muchacha de ojos azules

entraba y salía simpre que quería de mis sueños.

Manejaba a su antojo mis excentricidades de buzo,

y yo hacía todo cuanto ella quería.

Un día, sin embargo, dejó de venir,

y yo me quedé sumido en una gran tristeza.

La busqué desesperadamente por entre los paisajes de la noche,

pero todo intento fue en vano.

Han transcurrido, desde entonces, treinta y cinco lunas,

y sigo sin saber nada de ella.

A veces le escribo versos como éste,

mientras los ojos se me llenan de lágrimas,

y el alma de fuego.

Tuve cinco sueños
de los cinco
tres eran negros
uno rojo
y el último incoloro.
Regalé mis sueños
a un joven vagabundo que pasaba
y resultó ser
que ese vagabundo era Dios.
Pídeme lo que quieras me dijo.
¡ Que haya paz y concordia en todo el mundo !
Díficil me lo pones...veré lo que puedo hacer ...
Dicho esto desapareció.
Desde aquel día han transcurrido más de siete años.
Mi deseo todavía no se ha cumplido.
Seguiré esperando.

De vez en cuando viajo solo
en vagones de quinta clase
voy hacia el sur de todas partes
para desubrir lo que no conozco.

De vez en cuando abro las ventanas
para que mis sueños escapen
para que penetre la luz del día
e impregne de primavera
la vieja estancia.

De vez en cuando
le beso a los labios a la vida
le doy mil vueltas
a una misma cuestión
y siempre acabo dormido
con la cabeza apoyada en su regazo.

Si yo fuera Dios
pasearía por las calles
y por las trincheras
os daría sabios consejos
a ti y a tu enemigo

Si yo fuera Dios
les daría merienda a todos los niños
y también lápices de colores
balones de cuero
y un futuro repleto de soles.

En lugar de trincheras,
yo uso lápices de colores
y una bicicleta para pasear.

En lugar de trincheras
yo le doy al verso
y a las palabras.

En lugar de trincheras,
yo le insisto a mi enemigo
que es mejor empezar de nuevo,
y avanzar juntos hacia el mar.

En lugar de trincheras,
simplemente, prefiero cantar.

Si tuviera la oportunidad de hacerlo,
escribiria mi último poema sobre la faz de la tierra.

Un poema que pudiera leerse
desde cualquier punto del universo.

Un poema muy breve,
cuyos versos dirían:

" RESPETAD LA TIERRA
Y SUS PAISAJES "

nada más que eso.

Amor meu,
he dibuixat en un bloc
un paisatge de primavera,
l'he pintat amb llapis de colors
i he escrit el teu nom al darrera.

Amor meu,
he sortit al balcó,
era de nit,
i he guaitat en silenci les estrelles.

Amor meu,
tu eres entre elles,
la més brillant de totes,
la més intensa.

Amor meu,
ja no em queden llàgrimes per plorar-te,
prefereixo omplir de pluja la teva absència,
i quedar-me assegut sobre la sorra,
vora la mar en calma.

Vull escriure un poema per a tu
un poema carregat de paraules noves,
de somriures per compartir.

Vull escriure un poema per a tu,
un poema que parli dels temps
en què les nits eren plàcides i estrellades.

Vull escriure un poema per a tu,
i recitar-lo en veu alta,
un poema d'amor a la terra,
un poema de pau per a aquest món en guerra.

És vell, i els records li acaronen l'ànima.

És vell, i mira amb tendresa la mar en calma.

És vell, i, de vegades, també plora .

És vell, i són moltes les vivències acumulades.

És vell, i té el cor ple de nostàlgia.

És vell... però no per això ha perdut tota l'esperança.

Sí, és vell, però encara que el seu cos roman en terra ferma,
la seva ànima, no envelleix,
i segueix navegant feliç cap a altres contrades.

Enmig del groc intens,
l'abella imposa el seu univers.

Univers que esdevindrà
l'inici d'un cercle ancestral i necessari.

La mel serà la culminació
d'aquest cercle que perdura,
i dóna sublimitat a la pròpia natura.

Enmig del groc intens,
un esclat de llum i bellesa
han fet possible aquesta imatge,
i la inspiració del poeta.

Aquesta imatge esdevé instant
d'un temps d'afable tranquil·litat.

És la finestra oberta a tots els records;
és la finestra de la infantesa,
la d'aquells moments de serenor;
la que ens mostrava la pluja
i la impecable força de la tramuntana.

Aquesta imatge és la pell de la nostàlgia;
l'indret exacte on encara, avui,
els finestrons dels records romanen oberts
a la llum de les tardes,
als camps i als carrerots de pedra
que s'enlairen cap a la vella església.

Aquesta imatge és finestra, llum i flor;
és la que ens dóna pau,
pel sol fet de contemplar-la.

En blanc i negre,
com a mi m'agrada.

En blanc i negre,
com el somni que m'acompanya.

En blanc i negre:
l'església de pedra, per una banda,
i el camí de terra, l'altra.

En blanc i negre:
no m'oblido pas de l'arbre
ni de les muntanyes.

En blanc i negre,
com a mi m'agrada.

MATINADA

Camino cap al nord d'aquesta nova jornada,
amb les butxaques plenes de desig,
i un llampec furtiu entre les muntanyes.

Mentrestant, la ciutat es desvetlla lentament.

Les bruixes retornen als seus nius de nostàlgia,
i acaronen en silenci les darreres ombres de la nit.

Camino cap al nord d'aquesta nova jornada,
amb tranquil·litat i serenor.

El sol comença a despuntar per demunt de les teulades,
i tot allò que haurà de succeir a partir d'ara
forma part de l'inexorable destí ...

EL PAS DEL TEMPS

Las raíces permanecen ocultas bajo tierra;
entre la soledad y el silencio perpetuo.


Las ramas trepan por el aire, hacia lo más alto,
sedientas de nube y estrellas.


Y, entre ambas, está el tronco,
profundamente curtido por el azote del tiempo.

PAISATGE

La meva infantesa,

es com un vaixell fantasma,

perdut entre les aigües del passat.

FULLES

Allà a l'escola hi havia un pati no gaire gran
on jugavem a ser herois i pirates.

Allà a l'escola, quan arribava la tardor,
el terra s'omplia de fulles seques
que queien dels arbres,
mentre el cel esdevenia gris,
i una estranya tristesa
ens esgarrapava l'ànima.

Allà a l'escola,
hi havia una pissarra llarga i estreta,
on el mestre escrivia, amb guixos de colors,
els noms dels rius i les serralades
de la nostra terra.

Allà a l'escola, jo era feliç.

Suposo que avui, tants anys després,
els meus records romanen enterrats sota les fulles;
aquelles mateixes fulles seques
que omplien de misteri i serenor
el terra de la meva infantesa.

L'EMPORDÀ

Allà on el vent bufa amb força.

Allà on la lluna i el llampec dominen la nit.

Allà on els trens s'allunyen en silenci.

Allà on els Déus s'inspiren i emocionen.

Allà on els misteris esdevenen destells de sublimitat.

Allà on el mar s'abraça a l'esplanada
i els núvols a les muntanyes.

Allà on les bruixes existeixen encara.

Allà on els poblets són d'una bellesa inefable.

Allà on els camins segueixen rumb a l'infinit.

Allà on les cançons son veritables poemes,
i els vianants les canten mentre passen.

Allà on jo vaig naixer fa cinquanta anys.

Allà on la vida és una festa permanent.

Allà on la llum transforma en paradís tots els paisatges.

Allà on les nits són més estrellades,
i el silenci, quan cal, molt més profund
que en altres contrades.

Aquest lloc , no es altre que L'Empordà.

CAMÍ

Camino que albergas fragmentos de mi infancia,
ocultos entre la maleza y las piedras.

Tu polvo es también polvo de mi propia frustración.

Los años han transcurrido demasiado deprisa;
raudos como el sentimiento de aquel primer amor.

Años que se fueron,
arrastrados por el viento y la lluvia;
por el trueno implacable de las noches,
hacia confines de pan y amapola.

Camino que ahora,
mientras escribo estos versos,
apareces ante mí,
cargado de infinitas exaltaciones.

Viajo de nuevo contigo,
hacia esos lugares ocultos de la memoria,
allí, donde pululan las sombras
y las viejas canciones;
donde la lluvia cae en silencio todas las noches,
y, en donde, la felicidad tiene nombre de mujer.

MIRADA

Ulls que ara mateix em contemplen,
mentre escric aquests versos,
i un vell record batega amb força,
immers entre les entranyes del sentiment.

Mirada blava com la mar:
impregnada de llums i serenitat.

Mirada que em relaxa i em dóna pau.
Ulls de mirada penetrant,
i, a la vegada, tan dolça...

BOIRA

Hermano:

¿ Hacia dónde fueron aquellas tardes de lluvia,
mientras, tu y yo, salpicábamos de sueños
la blanquecina soledad de los muros ?

¡ Aquellos lejanos muros de la infancia !

Todavía lo recuerdo ...

Tú te fuiste, atrapado entre sombras viajeras,
mientras yo, resignada criatura,
seguí moldeando sueños de madrugada,
inmerso en la misma soledad de siempre ...

DESIG

Tinc entre els dits la plenitut del somni,

i només em cal un gest sincer

per fer possible el desig.

DES DE L'INFERN

MIRALL
No hi ha camins ni dreceres,
sinó miralls per anar d'un somni a l' altra.

Els miralls, efectivament,
són la porta secreta
per anar de la vida a la mort,
de l'infern a l'origen de totes les coses...

Jo he anat sovint de la meva infantesa
a l'instant present, i he recorregut en silenci
els diversos laberints de la historia,
fins que fa pocs moments
he arribat al bell mig d' aquest poema...

Quan acabi el darrer vers, tornaré a partir,
com he fet tantes altres vegades,
seguint les passes dels déus.

Mai no ser on em portarà el destí;
si enrere en el temps o endavant.

Tant li fa...!

Això és per mi l'eternitat dels moments:
de la vida a la mort,
del no res a una plenitud inimaginable,
de la llum a la foscor...
... I així, fins a la infinitat...

PENSAMENTS

Poeta:

¿Hacia dónde viajan tus sentimientos
en esta tarde de lluvia sobre los cristales?

¿Hacia que lejanas constelaciones
proyectaste anoche tus sueños de hombre-niño?

¿Por qué te empeñas en permanecer sentado
alrededor de la mesa,cuando,
con un simple verso,
serías capaz de alcanzar todos los instantes del mundo?

Dime:
¿Cuándo recuperarás tus alas de nostalgia
y echarás a volar
hacia los confines de tu infancia?

LÀPIDA

No hay soledad más profunda y amarga
que la que nos inspira la muerte.

Mientras camino en silencio
entre esas viejas lápidas,
intento imaginar cómo era la vida
de quienes ahora aquí descansan.

Presiento instantes de luz,
y otros tantos de abismo.

Presiento sueños frustrados;
sonrisas de infinita niñez;
presiento espasmos de trueno,
y una voz, oculta y lejana,
gritándome en el alma.

Presiento a Dios,
caminando a mi lado,
con las manos en los bolsillos.

Presiento mi propia muerte,
una tarde cualquiera;
una tarde colmada de versos rotos,
arrastrados por el viento.

TREN

Cuando era niño,
veía los trenes pasar.

Veía trenes colmados de sombra,
huyendo hacia el enigma.

Cuando era niño,
observaba en silencio aquellos trenes,
que todavía hoy siguen avanzando,
inmersos entre las sombras del tiempo,
y la soledad del alba.

Un día, mi infancia,
quedó atrapada para siempre
en uno de ellos.

Mientras partía,
yo me quedé de pie en el andén,
junto a una vieja maleta de cuero,
y un montón de dudas en el alma.

Hacia donde irá, me pregunté.

Cuarenta años después,
todavía nadie,
me ha sabido responder.

CICLISTA

Un paisatge d'inefable bellesa.

Un instant per descansar.

El ciclista roman en silenci,
mentre reflexiona
i es deixa acaronar per la brisa.

Faig meu el seu instant de plaer,
i amb ell contemplo abstret l'horitzó.

Música

Indians

Senzillament, això:
una imatge impregnada de llum i alegria.

Davant d'aquest somriure ample i festiu,
no cal dir gaire cosa més.

Sobren les paraules;
bellesa i joventut ho diuen tot.

DUDA

Dime ...
¿ Exististe realmente,
o solo fuiste un sueño
impregnado de soles y voluptuosidades ?

Dime ...
¿ Cuántas veces poblé de besos tus labios,
mientras la lluvia caía en silencio
sobre la adormecida ciudad ?

El Balcó.

Encara que no la veieu,
La solitud es recolza
damunt la barana del balcó,
i contempla resignada
el pas de tots els dies.

La Casa Vella, romana en silenci,
aliena a qualsevol esdeveniment.

De nit,
destells de lluna acaronen els seus finestrals;
durant les tardes d'estiu,
pinzellades de sol intens transformen la façana.

Quan plou,
gotes els de nostàlgia colpeixen Vidres,
mentre un silenci antic s'apodera del poble.

?

Un llibre entre les mans.

Aquest home, envellit,
roman en silenci, llegeix i reflexiona.

Són molts anys viscuts
sota l'implacable sol del desert;
probablament, molts anys d'abisme i resignació.

Ara, però, és temps d'esperar.

És moment d' acumular vivències viscudes,
i acaronar amb tendresa tots els instants del dia.

Nostàlgia

Querida soledad.

Hoy te escribo para hablarte de nostalgia.

Quiero contarte que estoy triste,

que mi tristeza se parece a la lluvia

de aquellos años infantiles,

cuando los balones eran de trapo,

y los trenes viajaban sin prisa.

Quiro decirte que mis versos

son la herramienta de esa nostalgia

que nunca me abandona.

Está siempre a mi lado;

como sombra inseparable me acecha,

y, a veces, también me hiere

Puresa

Blanca i senzilla;
així es la bellesa.

No cal buscar-la entre les grans obres,
ni recórrer mig món per trobar-la...

Sovint la tenim molt a prop de casa,
i no la sabem veure.

Observeu, senzillament,
la imatge d'aquesta flor,
i entendreu qui us parla.

EL Flaquer

Benvinguts!

Heus aquí el fruit del blat.

Si us plau, no passeu de llarg.

Acosteu-vos i emporteu-vos
aquest regal de la terra.

Degusteu la puresa del pa,
sol o acompanyat;
amb un raig d'autèntic oli d'oliva,
eleveu aquesta perla de la vida,
per damunt de qualsevol altra plaer.

Es el nostre pa de cada dia...

MANS

Només amb les seves mans
i aliè a tot allò que l'envolta,
mentre treballa romana en silenci.

Si us plau, no el destorbeu!
Contempleu amb respecte l'artista,
i reflexioneu sobre els vells oficis.

Les seves mans modelen la perfecció:
coves, cistells i paneres ...
Ell, del no res, en traurà tot això !

FEN CAMÍ

En su camino hacia el enigma,
el viajero se detiene de vez en cuando,
y contempla en silencio el cielo
colmado de nubes blancas.

Arrastra consigo una profuna soledad;
su destino esta predestinado,
y es por eso que nunca vuelve la vista atrás.

En su camino hacia el enigma,
el viajero se detiene de vez en cuando;
se sienta sobre una piedra,
y reflexiona ...

Entretanto,
recuerdos y tristezas
se le acumulan en el alma.

A prop de casa

He arribat a la Platja de la solitud.
No hi ha gavines ni estels,
tan sols una palmera
i un cel ple de núvols.

He arribat sense pressa,
des dels indrets més inimaginables.
Porto sorra i pols a les sabates,
i algunes llàgrimes
en el fons de l'ànima.

He arribat per no quedar-me.
Romandré a prop de l'arbre una estona,
contemplant la mar en calma.
Després, novament, me n'aniré,
tot cercant els secrets de l'alba.

He arribat a la paltja de la solitut. No hi ha gavines ni estels, tan sols una palmera i un cel ple de nubols. He arribat sense presa; des dels indrets més inimaginables. Porto sorra i pols a les sabates, i algunes llàgrimes en el fons de l'ànima. He arribat per no quedar-me. Romandré aprop de l'àrbre una estona, contemplant la mar en calma. Després, novament me n'aniré, tot cercant el secret de les albes.

LA BARCA

El mar vela por ella.
Por sus instantes de gloria,
mientras trazaba estelas de sueño
sobre sus aguas.

Ahora, descansa sobre la arena,
impregnada por la soledad
que ya nunca más habrá de abandonarla.

Barca triste y sola;
¿ cuántas olas sacudieron tu alma de madera,
mientras navegabas,
llena de incertidumbre,
bajo la luna ?

¿ cuántos soles ?
¿ cuántos vendavales te acecharon ?
¿ cuántos naufragios... ?

No importa.
Llegaste a puerto por ùltima vez,
y ahora es tiempo de recordar.

Quieta en ese lugar,
cerca de las olas infinitas.

Foto: Jaume Planas " Taliu"

Text: Jaume Busquet