Encara que no la veieu,
La solitud es recolza
damunt la barana del balcó,
i contempla resignada
el pas de tots els dies.
La Casa Vella, romana en silenci,
aliena a qualsevol esdeveniment.
De nit,
destells de lluna acaronen els seus finestrals;
durant les tardes d'estiu,
pinzellades de sol intens transformen la façana.
Quan plou,
gotes els de nostàlgia colpeixen Vidres,
mentre un silenci antic s'apodera del poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada