PAISATGE

La meva infantesa,

es com un vaixell fantasma,

perdut entre les aigües del passat.

FULLES

Allà a l'escola hi havia un pati no gaire gran
on jugavem a ser herois i pirates.

Allà a l'escola, quan arribava la tardor,
el terra s'omplia de fulles seques
que queien dels arbres,
mentre el cel esdevenia gris,
i una estranya tristesa
ens esgarrapava l'ànima.

Allà a l'escola,
hi havia una pissarra llarga i estreta,
on el mestre escrivia, amb guixos de colors,
els noms dels rius i les serralades
de la nostra terra.

Allà a l'escola, jo era feliç.

Suposo que avui, tants anys després,
els meus records romanen enterrats sota les fulles;
aquelles mateixes fulles seques
que omplien de misteri i serenor
el terra de la meva infantesa.

L'EMPORDÀ

Allà on el vent bufa amb força.

Allà on la lluna i el llampec dominen la nit.

Allà on els trens s'allunyen en silenci.

Allà on els Déus s'inspiren i emocionen.

Allà on els misteris esdevenen destells de sublimitat.

Allà on el mar s'abraça a l'esplanada
i els núvols a les muntanyes.

Allà on les bruixes existeixen encara.

Allà on els poblets són d'una bellesa inefable.

Allà on els camins segueixen rumb a l'infinit.

Allà on les cançons son veritables poemes,
i els vianants les canten mentre passen.

Allà on jo vaig naixer fa cinquanta anys.

Allà on la vida és una festa permanent.

Allà on la llum transforma en paradís tots els paisatges.

Allà on les nits són més estrellades,
i el silenci, quan cal, molt més profund
que en altres contrades.

Aquest lloc , no es altre que L'Empordà.

CAMÍ

Camino que albergas fragmentos de mi infancia,
ocultos entre la maleza y las piedras.

Tu polvo es también polvo de mi propia frustración.

Los años han transcurrido demasiado deprisa;
raudos como el sentimiento de aquel primer amor.

Años que se fueron,
arrastrados por el viento y la lluvia;
por el trueno implacable de las noches,
hacia confines de pan y amapola.

Camino que ahora,
mientras escribo estos versos,
apareces ante mí,
cargado de infinitas exaltaciones.

Viajo de nuevo contigo,
hacia esos lugares ocultos de la memoria,
allí, donde pululan las sombras
y las viejas canciones;
donde la lluvia cae en silencio todas las noches,
y, en donde, la felicidad tiene nombre de mujer.

MIRADA

Ulls que ara mateix em contemplen,
mentre escric aquests versos,
i un vell record batega amb força,
immers entre les entranyes del sentiment.

Mirada blava com la mar:
impregnada de llums i serenitat.

Mirada que em relaxa i em dóna pau.
Ulls de mirada penetrant,
i, a la vegada, tan dolça...

BOIRA

Hermano:

¿ Hacia dónde fueron aquellas tardes de lluvia,
mientras, tu y yo, salpicábamos de sueños
la blanquecina soledad de los muros ?

¡ Aquellos lejanos muros de la infancia !

Todavía lo recuerdo ...

Tú te fuiste, atrapado entre sombras viajeras,
mientras yo, resignada criatura,
seguí moldeando sueños de madrugada,
inmerso en la misma soledad de siempre ...