Si tuviera la oportunidad de hacerlo,
escribiria mi último poema sobre la faz de la tierra.

Un poema que pudiera leerse
desde cualquier punto del universo.

Un poema muy breve,
cuyos versos dirían:

" RESPETAD LA TIERRA
Y SUS PAISAJES "

nada más que eso.

Amor meu,
he dibuixat en un bloc
un paisatge de primavera,
l'he pintat amb llapis de colors
i he escrit el teu nom al darrera.

Amor meu,
he sortit al balcó,
era de nit,
i he guaitat en silenci les estrelles.

Amor meu,
tu eres entre elles,
la més brillant de totes,
la més intensa.

Amor meu,
ja no em queden llàgrimes per plorar-te,
prefereixo omplir de pluja la teva absència,
i quedar-me assegut sobre la sorra,
vora la mar en calma.

Vull escriure un poema per a tu
un poema carregat de paraules noves,
de somriures per compartir.

Vull escriure un poema per a tu,
un poema que parli dels temps
en què les nits eren plàcides i estrellades.

Vull escriure un poema per a tu,
i recitar-lo en veu alta,
un poema d'amor a la terra,
un poema de pau per a aquest món en guerra.

És vell, i els records li acaronen l'ànima.

És vell, i mira amb tendresa la mar en calma.

És vell, i, de vegades, també plora .

És vell, i són moltes les vivències acumulades.

És vell, i té el cor ple de nostàlgia.

És vell... però no per això ha perdut tota l'esperança.

Sí, és vell, però encara que el seu cos roman en terra ferma,
la seva ànima, no envelleix,
i segueix navegant feliç cap a altres contrades.