diumenge, 31 de gener del 2010

DESIG

Tinc entre els dits la plenitut del somni,

i només em cal un gest sincer

per fer possible el desig.

DES DE L'INFERN




MIRALL
No hi ha camins ni dreceres,

sinó miralls per anar d'un somni a l' altra.

Els miralls, efectivament,

són la porta secreta
per anar de la vida a la mort,
de l'infern a l'origen de totes les coses...

Jo he anat sovint de la meva infantesa

a l'instant present, i he recorregut en silenci
els diversos laberints de la historia,
fins que fa pocs moments
he arribat al bell mig d' aquest poema...

Quan acabi el darrer vers, tornaré a partir,

com he fet tantes altres vegades,
seguint les passes dels déus.

Mai no ser on em portarà el destí;

si enrere en el temps o endavant.

Tant li fa...!

Això és per mi l'eternitat dels moments:

de la vida a la mort,
del no res a una plenitud inimaginable,
de la llum a la foscor...
... I així, fins a la
infinitat...

PENSAMENTS




Poeta:


¿Hacia dónde viajan tus sentimientos
en esta tarde de lluvia sobre los cristales?

¿Hacia que lejanas constelaciones

proyectaste anoche tus sueños de hombre-niño?

¿Por qué te empeñas en permanecer sentado
alrededor de la mesa,cuando,
con un simple verso,
serías capaz de alcanzar todos los instantes del mundo?

Dime:
¿Cuándo recuperarás tus alas de nostalgia
y echarás a volar

hacia los confines de tu infancia?

dimecres, 27 de gener del 2010

LÀPIDA


No hay soledad más profunda y amarga
que la que nos inspira la muerte.

Mientras camino en silencio
entre esas viejas lápidas,
intento imaginar cómo era la vida
de quienes ahora aquí descansan.

Presiento instantes de luz,
y otros tantos de abismo.

Presiento sueños frustrados;
sonrisas de infinita niñez;
presiento espasmos de trueno,
y una voz, oculta y lejana,
gritándome en el alma.

Presiento a Dios,
caminando a mi lado,
con las manos en los bolsillos.

Presiento mi propia muerte,
una tarde cualquiera;
una tarde colmada de versos rotos,
arrastrados por el viento.


TREN


Cuando era niño,
veía los trenes pasar.

Veía trenes colmados de sombra,
huyendo hacia el enigma.

Cuando era niño,
observaba en silencio aquellos trenes,
que todavía hoy siguen avanzando,
inmersos entre las sombras del tiempo,
y la soledad del alba.

Un día, mi infancia,
quedó atrapada para siempre
en uno de ellos.

Mientras partía,
yo me quedé de pie en el andén,
junto a una vieja maleta de cuero,
y un montón de dudas en el alma.

Hacia donde irá, me pregunté.

Cuarenta años después,
todavía nadie,
me ha sabido responder.

dimarts, 26 de gener del 2010

CICLISTA


U
n paisatge d'inefable bellesa.


Un instant per descansar.

El ciclista roman en silenci,
mentre reflexiona
i es deixa acaronar per la brisa.

Faig meu el seu instant de plaer,
i amb ell contemplo abstret l'horitzó.


Música


Indians


Senzillament, això:
una imatge impregnada de llum i alegria.

Davant d'aquest somriure ample i festiu,
no cal dir gaire cosa més.

Sobren les paraules;
bellesa i joventut ho diuen tot.

diumenge, 24 de gener del 2010

DUDA


Dime ...
¿ Exististe realmente,
o solo fuiste un sueño
impregnado de soles y voluptuosidades ?

Dime ...
¿ Cuántas veces poblé de besos tus labios,
mientras la lluvia caía en silencio
sobre la adormecida ciudad ?




El Balcó.


Encara que no la veieu,
La solitud es recolza
damunt la barana del balcó,
i contempla resignada
el pas de tots els dies.

La Casa Vella, romana en silenci,
aliena a qualsevol esdeveniment.

De nit,
destells de lluna acaronen els seus finestrals;
durant les tardes d'estiu,
pinzellades de sol intens transformen la façana.

Quan plou,
gotes els de nostàlgia colpeixen Vidres,
mentre un silenci antic s'apodera del poble.

dissabte, 23 de gener del 2010

?


Un llibre entre les mans.

Aquest home, envellit,
roman en silenci, llegeix i reflexiona.

Són molts anys viscuts
sota l'implacable sol del desert;
probablament, molts anys d'abisme i resignació.

Ara, però, és temps d'esperar.

És moment d' acumular vivències viscudes,
i acaronar amb tendresa tots els instants del dia.

Nostàlgia

Querida soledad.

Hoy te escribo para hablarte de nostalgia.

Quiero contarte que estoy triste,
que mi tristeza se parece a la lluvia
de aquellos años infantiles,
cuando los balones eran de trapo,
y los trenes viajaban sin prisa.

Quiro decirte que mis versos
son la herramienta de esa nostalgia
que nunca me abandona.

Está siempre a mi lado;
como sombra inseparable me acecha,
y, a veces, también me hiere

divendres, 22 de gener del 2010

Puresa

Blanca i senzilla;
així es la bellesa.

No cal buscar-la entre les grans obres,

ni recórrer mig món per trobar-la...

Sovint la tenim molt a prop de casa,

i no la sabem veure.

Observeu, senzillament,

la imatge d'aquesta flor,
i entendreu qui us parla.



EL Flaquer

Benvinguts!

Heus aquí el fruit del blat.


Si us plau, no passeu de llarg.


Acosteu-vos i emporteu-vos

aquest regal de la terra.

Degusteu la puresa del pa,

sol o acompanyat;
amb un raig d'autèntic oli d'oliva,
eleveu aquesta perla de la vida,
per damunt de qualsevol altra plaer.

Es el nostre pa de cada dia...

dijous, 21 de gener del 2010

MANS




Només amb les seves mans
i aliè a tot allò que l'envolta,
mentre treballa romana en silenci.


Si us plau, no el destorbeu!
Contempleu amb respecte l'artista,
i reflexioneu sobre els vells oficis.


Les seves mans modelen la perfecció:
coves, cistells i paneres ...
Ell, del no res, en traurà tot això !


FEN CAMÍ


En su camino hacia el enigma,
el viajero se detiene de vez en cuando,
y contempla en silencio el cielo
colmado de nubes blancas.

Arrastra consigo una profuna soledad;
su destino esta predestinado,
y es por eso que nunca vuelve la vista atrás.

En su camino hacia el enigma,
el viajero se detiene de vez en cuando;
se sienta sobre una piedra,
y reflexiona ...

Entretanto,
recuerdos y tristezas
se le acumulan en el alma.




dilluns, 18 de gener del 2010

A prop de casa


He arribat a la Platja de la solitud.
No hi ha gavines ni estels,
tan sols una palmera
i un cel ple de
núvols.

He arribat sense pressa,
des dels indrets més inimaginables.
Porto sorra i pols a les sabates,
i algunes llàgrimes
en el fons de l'ànima.

He arribat per no quedar-me.
Romandré a prop de
l'arbre una estona,
contemplant la mar en calma.
Després, novament, me n'aniré,
tot cercant els secrets de l'alba.


dijous, 14 de gener del 2010

LA BARCA


El mar vela por ella.
Por sus instantes de gloria,
mientras trazaba estelas de sueño
sobre sus aguas.

Ahora, descansa sobre la arena,
impregnada por la soledad
que ya nunca más habrá de abandonarla.

Barca triste y sola;
¿ cuántas olas sacudieron tu alma de madera,
mientras navegabas,
llena de incertidumbre,
bajo la luna ?

¿ cuántos soles ?
¿ cuántos vendavales te acecharon ?
¿ cuántos naufragios... ?

No importa.
Llegaste a puerto por ùltima vez,
y ahora es tiempo de recordar.

Quieta en ese lugar,
cerca de las olas infinitas.


Foto: Jaume Planas " Taliu"
Text: Jaume Busquet